dijous, 22 de setembre de 2016

Pic de Coma Pedrosa 2942m. El Sostre d'Andorra

Escapada romàntica al cim del Coma Pedrosa. Així doncs la Gemma i el Toni van fer una escapada fugaç per pujar el sostre del Pirineu. No és un tresmil. Però no el regalen. Doncs per fer-lo has de fer més de 14km d'alta muntanya i més de 1400md+. 
 El dia es va alçar a les 7 i 20' i les vaques encara romancejàven. Miràven impertèrrites com passaven els caminadors.
 Tot i haver fet un estiu séc i caloròs, el camí que puja per la vall del refugi de Coma Pedrosa és verd i ple d'aigua. en unes 2h van arribar al costat del refugi, i una mica més amunt van parar a fer un mos.
 La boira encara cobria la part del cim. Eren les 9 del matí i no feia fred.
 De camí a la cresta, la lluna va treure el cap i els regalà una magnífica postal.
 El camí transcorre després de la pleta de coma pedrosa al voltant del riu homònim fins a l'estany negre. Fosc i poc profund en aquesta època de l'any està ben buit.
 El pic de Sanfonts al fons. El camí començava a posar-se dret i costava de pujar. Però poc a poc i bona lletra s'arriba a tot arreu!
 Un cop deixat l'estany negre enrere, es guanya la cresta. Un llom assequible, amb traces de sender i on en comptades ocasions s'ha de fer servir alguna mà per progressar. El cim encara els quedava lluny.
 La lluna els acompanyà bona part del camí.
 l'aresta es va tornant més fàcil i sense cap dificultat s'arriba al cim del Coma Pedrosa. La boira anava guanyant terreny. Però tal com van créixer les nuvolades, van desaparèixer.
 Des de dalt al cim, es veu una magnífica panoràmica des de l'Aneto i el llunyà Aragó fins a la propera pica d'Estats, o altres cims d'Andorra com el Tristaina, el Cataperdís o el pic de la Font Blanca. Van descendre fins al coll dels Malshiverns per anar a buscar la coma que baixa del pic de Baiau. I avall que fa baixada a perdre alçada ràpidament entre blocs.
Una llarga tartera els portà al pla de l'estany, on uns excursionistes feien foc per a preparar una paella, i com qui no vol la cosa fer-se petar un parell d'ampolles de vi.
Un cop  a la Borda de la Coruvilla, ja es veu la pista de pujada i es tanca el recorregut circular. Aquí van tornar a agafar el GRP que els portaria al pàrquing d'Arinsal d'on van sortir 7h abans.
A la foto, el cim del Coma Pedrosa resta al mig. A l'esquerra la vall de Coma Pedrosa per on van pujar. Verda i profunda. A la dreta del cim la Vall del pla de l'estany per on van baixar. Seca i plena de pedres. Es que per alguna cosa és diu: Coma Pedrosa.

dimecres, 31 d’agost de 2016

Marató Vendekames 2016 Vandellòs.

Vandekames 2016 –Circuit Negre- 42 quilòmetres per acabar ben negre.
Bumba! Va esclatar la porta de l'habitació de la residència on m'allotjava. Clar, anava carregat amb la borsa d'esport en una mà, la motxilla trail running en una espatlla i l'altra motxilla carregada de menjar i beguda ocupant l'altra mà. Un cop de porta d'allò més normal si no és que fossin les 6:15 hores del matí. Ups! Ho sento, veïns…
Arrenco el cotxe –a Masriudoms no se sent ni es veu un ànima pel carrer en aquestes hores-, i em dirigeixo cap a Vandellós. Uns escassos 6 quilòmetres em separen del lloc de la comesa.
Arribo al pavelló esportiu de Vandellós entre les llums de l'alba. El camp de futbol està pintat, de cap a cap, amb línies blanques de guix. Aquest any han realitzat un enorme aparcament en el camp de joc. I ho tinc tot per a mi, ja que tan sols hi han aparcats quatre o cinc cotxes. Uhm! Com m'agrada matinar…
Recullo la borsa del corredor, sense fer cua, i em vaig directe a la barra del pavelló a prendre'm un cafè amb llet, doncs tinc temps de sobres. Mentre em prenc la meva dosi de cafeïna, comencen a arribar corredors, entre ells, l’espluguí Antón Boqué. Li saludo, li dono un enèrgic bon dia, i ell em retorna la salutació cortesament.
Un últim xarrup al cafè amb llet i em vaig cap al cotxe per canviar-me de roba. Just en la part posterior del cotxe, a un escàs metre i mig de distancia del vehicle, s'erigeix un petit envà que va de punta a punta al llarg del camp de futbol. Ideal per recolzar el meu cul i fer la muda de la vestimenta mig assegut.
Estic acabant d'equipar-me i em disposo a realitzar els pertinents estiraments. En això que alço lleugerament la vista i dono caça a un corredor que s'està posant, en abundància, crema solar al coll, clatell i braços. “Uhm! Bona idea.” Penso, ja que un vibrant sol brilla enèrgic recentment sortit per l'est. A més, en la “borsa del corredor” vènia una mostra de protecció solar gratuïta.
No obstant això, la totalitària abstracció en la qual em vaig embardissar mentre realitzava els estiraments musculars, em va fer oblidar per complet l'ungüent de la crema solar.  Així que, vaig donar un parell de voltes per les rodalies per entrar més en calor si cap i, ja, veient que s'apropava l'hora de la sortida, em vaig dirigir cap al recinte tancat.
Després de serpear pels estrets carrers de Vandellós, arribo al recinte tancat. Per a la meva sorpresa, només van controlar que el xip funcionés correctament, de la motxilla, res de res. Per megafonia, després de deixar anar una tirallonga en euskera -ja que Vandekames és carrera amiga amb altres homòlogues basques-, anuncien que ja es va apropant l'hora de la sortida, però abans, donen pas als Diables de Vandellós. Grrr! Ja sabeu que no m'agraden els petards, així que per intentar no espantar-me faig un respir ben profund, em relaxo i dibuixo un somriure a la meva cara. Però tretze són tretze, aquesta estupideta rialla se'm va esborrar amb el primer sonor i poruc baluern. Què li anem a fer…!
Acabada la “festuki diabòlica”, de sobte, veig una mà estesa sota la meva mirada. Carai! Això m'agrada, ja que aquesta mà pertany a l'Antón, l’espluguí, que s'ha apropat fins a mi per desitjar-me sort. La hi estrenyo i li retorno el bon detall, aquesta vegada sí amb un gran somriure figurat en el meu rostre. Al cap d’una estona es dóna el tret de sortida.
Com sempre, em col·loco al final, dels últims, per no destorbar a ningú, ni tampoc, per no estressar-me amb el ritme de sortida de carrera. Ens posem en moviment i, almenys, en aquesta cursa, veig que aguanto bé el ritme del grup de la saga. Sens dubte, alguns corredors del davant van sortir disparats com un llampec, ja que en el primer avituallament, a uns escassos 5,5 quilòmetres de l'inici de carrera, ja vaig veure a un tipus amb cara de circumstància, cara contrariada, mirada perduda i queixant-se d'alguna cosa que no arribo a comprendre. És el primer abandó de cursa.
Just sobrepassem la primera parada on ens alimentem degudament, entaulem conversa el grup de 5 corredors en el qual anava: 4 nois i 1 noia per ser exactes. “Què és la primera marató de muntanya que feu?” els pregunto a dos d'ells, una mica més joves que la resta, ja que no paraven de parlar del paisatge, dels arbres, de les plantes, de les senderes i, com no, de les pedres. Responen que sí, que és la primera de muntanya, si ben havien corregut diverses sobre asfalt. El seu entusiasme i interès ho constaten, doncs van parant de tant en tant a fer fotos al paisatge amb el mòbil.
Els dos novençans maratonians montanyencs, entre foto i foto, i com és de suposar, es queden ressagats gradualment. L'altre noi respon que ell ja havia realitzat vàries. Però se li veia amb millor ritme que la noia i jo. Al cap d'un parell de quilòmetres desapareix de la nostra vista, per davant de nosaltres.
Ella, amb la qual caminem diversos quilòmetres junts, em diu que ha fet la Ultra de la Costa Daurada, la de 95 quilòmetres. “Phew!” xiulo. “Aquesta està forta” penso. Jo per la meva banda li dic que vaig fer la Half Ultra també de la mateixa carrera. No obstant això, ella posa gran èmfasi en què és la primera marató que fa sola. “Sola?” Repregunto. I em contesta que sí, sola, referint-se al fet que tant la Ultra com altres llargues distàncies les havia fet sempre al costat del seu marit, i que ell era qui li estirava als moments crítics, aquests moments en els quals et dóna per menjar-te el cap sobre el dolor de la ungla d'un dit, o que les cames et diuen ja n'hi ha prou, o quan el cap et diu que no ho aconseguiràs… Per això, ja era hora d'afrontar, per ella mateixa, les carreres en solitari. I que per al final d'any ja s'havia apuntat a fer la Long, també sola, de la Costa Daurada que es realitzarà a Cornudella de Montsant.
“Valenta noia. O millor dit, valenta dona” Em dic veient que sembla alguna cosa amb una mica més edat que jo. En l'únic dubte que vaig tenir sobre la meva ubicació en carrera, ella em va donar l'alt amb la veu en coll. Jo aniria uns 10 o 20 metres per davant d'ella. Vaig haver de retrocedir, ja que va albirar una cinta mig amagada en un arbust, la qual jo no vaig veure. La meva salvadora i jo prosseguim, gairebé amb un accident tot seguit, ja que la noia (és que no recordo el seu nom o potser no sé si li vaig preguntar com es deia), va ensopegar en intentar pujar una pedra, es va quedar erecta en l'aire, suspesa, tirant més cap a enrere que cap a endavant. Però “*Voilà!”, allà estava jo per rescatar-la gentilment, ja que la vaig haver d'agafar pels malucs perquè no es tombés tot el seu cos cap a enrere, muntanya avall. Llavors, després de donar-me les gràcies, em va convidar al fet que anés davant d'ella.
Durant una bona estona la vaig perdre de vista. Vaig pensar que tal vegada ja no tornaria a veure a la noia de Cambrils, ja que això és l'única cosa que recordo que sí em va dir sobre la seva identitat. Però com sabia que havia acabat una ultra distància en 18 hores, amb ajuda extra o no, -doncs al final, per molt que t'animin i afalaguin, qui li dóna les ordres a les cames perquè treballin ets ni més ni menys que tu-, sabia que més tard o més d'hora tornaríem a trobar-nos.
A mig matí, sobre les 11 hores, ja notava que el Sol començava a assotar-me el bescoll. Així que li vaig donar la mitja volta a la gorra, amb la capdavantera cobrint-me el clatell per així evitar un cop de calor o una insolació. Anava bé de líquids, encara estaven mitjanament frescos i en els avituallaments tenien de tot i fresquet. Reposava l'aigua i l'isotònic cada vegada que arribava a l’avituallament.
No obstant això el camí continuava, les hores del dia s'enaltien de calor i, per a postres, el recorregut va sortir de la vegetació i es dirigia cap a l’Hospitalet de l’Infant. Lloc amb molta pedra i molt poquetes ombres. Sobre aquesta peculiar  i agresta zona, la noia em va tornar a donar caça. “Passa, passa, què tu vas més ràpida baixant. Això es massa tècnic per a mi.” Li vaig suggerir deixant-la avançar-me. En efecte, vaig veure que anava rapideta baixant per les senderes pedregoses i caluroses. En aquests moments em vaig adonar que portava les espatlles i braços vermells i calents –la samarreta del Club Atlètic Espluguí és sense mànigues i jo estic acostumat a entrenar amb samarretes amb mànigues d'estiu-, però no li vaig donar massa importància, com a molt em cremaré una mica i em caurà la pell i Santes Pasqües…
Passat l’avituallament de la mitja marató, on encara tenien beguda mitjanament fresca, uns dels nois em va preguntar: “Què, trobes la carrera dura, no?” Jo li vaig mirar, amb enorme naturalitat i li vaig contestar que no, que la veia normal, al ritme que jo vaig, és clar. I es va sorprendre. Em vaig acomiadar d'ells amb les meves dues ampolles d'aigua i isotònic recarregades. I vaig començar a cavil·lar mentre corria sobre la pregunta del jove de l’avituallament. “Uhm! Serà que no m'estrenyo i exigeixo prou?” Em deia i redeia. Així que veient que encara tenia forces i que ja portava recorreguts uns 30 quilòmetres, vaig decidir incrementar el ritme.
Gairebé que vaig tornar a connectar amb la noia que vaig deixar avançar. Quan jo arribava als següents avituallaments, ella, la cambrilenca, ja sortia. A part de veure a corredors desfonats per diferents causes, m'imagino, en els avituallaments s'havien quedat sense Isotònic, l'única cosa que els quedava era una mica de menjar i aigua tèbia. Oh boy! Aquests són els inconvenients de córrer da les últimes posicions.  
A poc a poc anava perdent gas, forces, ímpetu. Mancant 5 quilòmetres, ja anava cansadet, però com que l'organització els marcava amb pancartes, em vaig dir: “A cremar l'últim cartutx” però se'm van fer llargs, és especial els dos últims quilòmetres de carrera, en els quals vaig perdre gairebé totes les forces i, encara que eren de baixada, no sentia les forces en les cames i anava sofrint i en extrema alerta per no caure o doblegar-me un turmell.
Al final, veient el bon nombre de corredors que van abandonar la cursa, em vaig sentir satisfet –i ben vermell, torrat i negre pel Sol-, per haver-la finalitzat, quedant en la posició 76 de 92 corredors, o el que és el mateix, el quart per la cua sense contar els abandonaments, i amb un temps final de 9 hores, 31 minuts i 58 segons. Fins a la propera.

José Ángel Castro.

dissabte, 6 d’agost de 2016

Pic de Cataperdís 2805mt (Andorra)

Després d'un primer intent fallit de fer el cim 15 dies abans per pluja i vent, vam decidir fer una escapada de 24h al país dels Pirineus per anar a conquerir el cim del Cataperdís de 2805m amb els nens.  Així que decidits el dissabte 6 d'agost carretera i manta i després d'omplir la furgo de coques del Peretó de Ponts en unes 3h arrivàbem al parquing superior de l'estació d'Arcalís a Andorra.

Feia força fred, 5ºC ... doncs dormiriem a 2300m d'alçada i el vent del nord assotava fort. Només esperàvem que l'endemà afluixes... Sinó ho tindriem cru per arribar al cim. Això o omplir les pedres de butxaques! La nit gràcies al vent, fóu clara i vam poder disfrutar dels estels. I es que aquest hotelet en tenia bastantes més de 5 estrelles ;)
Feia una fresca bona. El vent però seguia bufant semblava però amb menys intensitat. El principi del camí ja puja fort, doncs en menys de 3km s'han de pujar els 500m de desnivell aprox que separen el pàrquing del cim. Pujàvem sense pressa, amb poques pauses al ritme que marcava la Guiomar.
Arribats al coll d'arcalís el vent bufava fort i tot i no complicar-se gens ni mica el camí pujava esmolat, i s'havia d'anar en compte. Així vam treure la corda, i amb un nuset a cada criatura anàvem avançant poc a poc.
En menys de 2h erem al cim. La motxilla portanens, definitivament ja la podem jubilar. Doncs els petits ja no els fa falta pujar-hi. Son unes autèntiques màquines! A dalt amb la vista dels llacs i del circ de Tristaina vam fer un mos.
Dalt hi vam estar una hora a recer del vent. Disfrutant del paisatge. El Bernat amb els prismàtics i la Giomar dibuixant.

També vam portar un solet de la Noe Gaya al cim. Així la pedra quedarà allà sense bosseta per que si hi voleu anar allà a un lloc "que ti perdis" la pogueu trobar.
Un voltor, volàva altiu damunt nostre buscant algo per menjar. El vam saludar.
De tornada al coll d'Arcalís hi han els estanys de l'Angonella, 3 llaquets alpins aptes per fer-s'hi un bany... Un dia que no faci tan fred.
De totes maneres el vent va afluixar i la baixada la vam poder fer amb tranquilitat i sense corda. Només calia ajudar en els llocs més complicats. El Toni va anar amb una correguda a fer el proper pic d'Arcalís per tal de sumar algun metre més de desnivell.
Els nens van anar baixant, i van trobar una riera ferroginosa, que va fer les seves delícies pel color de l'aigua i com podien pintar les pedres.
I de baixada com si no haguéssin fet res es van fer un fart de córrer i de saltar. I agafar pedres i mirar cavalls, flors, rierols, gripaus, saltamartins i formiguetes. I es que per aquí no sabem ni falta ens fa si hi ha algun Pokémon. Aquí cacem experiències de veritat.
Així doncs vam tornar a la furgo a fer una mica de pasta i a que els nens que van amb piles alcalines les tornéssin a carregar per allargar força a la nit! 
No sabem el temps que ens acompanyaran ni fins quan estaran joiosos i contents d'acompanyar-nos en aquestes aventures... El que està clar és que tot això ja ho tindran i malgrat hi hagi algun moment en que sortir a caminar amb els pares no moli... De moment conviuen i viuen la natura com naltres la sentim i la gaudim. En la seva plenitud.
Ara a esperar-ne una altra... Que ganes en tenim tots plegats! I si algú més s'anima ja sap... Només ho ha de dir!

Text: Blogger
Fotos: Toni i Gemma



dissabte, 2 de juliol de 2016

Kilian's Clàssik 2016 Objectiu sub 3h


Un cap de setmana rodó i passat per aigua! Només arribar el Divendres quan anàvem a buscar el dorsal vam ser presos d'una tormenta de Pirineu de Categoria! Era només un break pel cap de setmana de bo i piscineta. Hi vam anar amb famílies i va ser tot un cap de setmana de Trail i vacances.


Així doncs dissabte al matí a primera hora uns 500 corredors sortíem de Font-Romeu a bon ritme amb l'equip Salomon de Canalla tirant al nostre davant corrent com a gazeles. El nostre equip animador ens esperava al primer revolt per tal d'animar els tres corredors Espluguins, El Marc Marti, l'Octavi i el Toni.

La cursa va començar pujant com no podia ser d'altra manera, ens esperàven 28km amb uns 1300m de desnivell positiu de terreny herbós, pedres i arrels per uns caminets de somni. l'Objectiu d'enguany era baixar de les 3h, així que vam sortir una mica més valents que l'any passat. L'Octavi, l'home fort del grup es va posar davant i poc a poc ens anava marxant, Jo, el vaig intentar seguir però l'anava aguantant en la distància. El Marc, que tot i estar ben entrenat i a punt les cames no l'acompanyàven i també anava una mica més retrassat.
Vam arribar al final de la pista d'Esquí, a bon ritme i On time tota l'estona per tal de poder assolir l'objectiu. El Marc va veure que aquell no era el seu dia i va decidir anar a disfrutar del paisatge i del correr sense pressa.
Un cop arribats a la meitat del recorregut, al llac de les Bulloses, l'Octavi va començar a pagar la falta d'entrenament, feia dies que no sortia, i quan corres a més de 2000m les cames no perdonen. Així va ser com al desviament de les Bulloses el vaig agafar. Vam anar junts una bona estona pels llacs de pujada i per la torba. Però en un lloc un pèl complicat per terreny tou l'Octavi és va anar quedant i jo vaig seguir endavant amb l'única referència del Crono, i de superar km radere km els temps de l'any passat per assolir l'objectiu. Baixar de les 3h.

Bastant a prop, l'Octavi seguia el seu camí i després de passar per l'avituallament és va recuperar força per poder aguantar bé la tornada. Però a vegades el nostre cap corre més que el nostre cos.


L'any passat el nostre temps va ser de 3h09' i no vam anar a poc a poc. Enguany el repte era força difícil però amb bona predisposició i preparació no era impossible. Anava passant els talls de temps en l'horari previst i això m'animava. Em sabia greu no poder compartir aquesta joia de "subidon" Amb el MArc i l'Octavi, però és molt complicat que tots estem igual en qualsevol moment.
Haviem d'arribar abans de 2h 30 a l'últim avituallament al km 22 per poder assegurar el temps i fer el tram final a menys de 6'km. hi vaig arribar sobrat i el camí fins baix anava avançant gent, doncs la pujada s'havia acabat i em sentia a tope. A més el fet de que et trobis animant la mare del Kilian, i la seva nòvia l'Emili Fosberg t'anima encara més!

L'Octavi i el Marc, veient que el  Crono avançava sense repòs van decidir alçar el peu i rodar el que els hi quedava de cursa a disfrutar...
A 200m de l'arribada però, amb el somriure als llavis per veure que arribava en molt bon temps i posició, ja damunt l'asfalt em vaig fer un esguinç als lligaments del turmell de 2n grau! Vaig arribar com vaig poder i l'alegria de fer-ho amb els meus petits em va fer oblidar per uns moments el mal que m'havia fet.
Content d'arribar en horari previst, però amb el regust agredolç per una banda de no arribar tots tres junts com vam fer l'any passat. I a més amb un dolor al turmell que no hi havia manera que millorés. Gel i un type que va tardar hores a fer-se...
Uns 13' després arribava l'Octavi ja recuperat i molt content havent disfrutat i patit a parts iguals una cursa amb un recorregut brutal, un ambient de campionat del món i amb unes vistes increíbles.
14' despres arribava el Marc, que quan ja va veure que es complicava el crono va decidir baixar amb tota la calma del món per disfrutar de valent d'aquest paratge. Tot i que enguany la cursa no estava tan ben organitzada com altres anys.

Total els tres corredors Espluguins vam fer un bon paper malgrat les desventures de cadascú:

Pos: 39  Toni Morlans (CAE) 2h 53' 37''
Pos: 69 Octavi Fossas (AAEET) 3h 06' 44''
Pos: 110 Marc Martí (CAE) 3h 20' 56''

D'un total de 500 corredors no està gens malament! Sobretot si pensem que a davant n'hi havia una desena del Salomon Equipe. Corredors a nivell mundial...
Una gran cursa en bona companyia amb un trofeu de regal pel guanyador Espluguí...

Un esguinç de 2n grau i 3 setmanes sense córrer... Que hi farem tot sigui això...

Apa fins una altra aventura i esperem que sigui de muntanya, que enguany la tenim abandonada!!!

Si voleu fer-vos 5 cèntims de com n'es de guapa la cursa, mireu el video oficial de la cursa 2016. Enguany no hi sortim... Ohhhh! Però el vídeo està molt be! Cliqueu l'enllaç que us posem aquí sota.



Text: Toni Morlans
Fotos: Gemma Roselló i Christian Photo ( tretes de la seva web)










divendres, 1 de juliol de 2016

Mitja marató de Mont-ral


Carrera de muntanya de Mont-ral 2016. Mont-ralines amunt, Mont-ralines avall.

Aparco el cotxe sobre la vorera davant del bloc de pisos de casa. Poso els quatre intermitents i pujo en un pis pas al pis per baixar la borsa d'esport i la motxilla amb tots els líquids i menjars per a la carrera.
Són les 7:30 del matí. Surto una mica just de temps però solament em separen uns 45 minuts de trajecte, amb cotxe, fins al poble situat a la meitat de les muntanyes de Prades. No obstant això, hi ha corbes, moltes corbes fins a poder arribar a Mont-ral. Per tant, com que no es podia córrer massa, passo i repàsso una vegada i una altra la cursa per la meva ment. El pla “A” ho tenia clar: Sortir conservador, molt conservador, ja que en aquests 21 quilòmetres havien amagats 1800 metres de desnivell positiu. El pla “B” estava encara per escriure, si bé donava per descomptat que es tractaria de bastant sofriment.
Just arribo al poble i em trobo alguns cotxes aparcats en les cunetes de l'estreta carretera. Mola! Símptoma que ja hi hauria prou gent, ja que el dia anterior vaig mirar el llistat d'inscripcions en Internet i solament havien apuntats 7 persones, en total: 4 nois i 3 noies.
Veig un buit en una casa (crec que era l'ajuntament) i deixo el cotxe just davant de la casa consistorial. Em disposo a baixar-me del vehicle quan allí mateix veig al Jordi Gil, del Club Atlètic Espluguí, que s'apropa a l'edifici. Òbviament ens saludem, intercanviem unes quantes paraules (el dia anterior ens trobem a l’Espluga i al final decidim d'anar cadascun amb el seu cotxe, ja que portem diferents ritmes de carrera), i ens vam anar a buscar els dorsals que va resultar estar uns metres més enllà, concretament a la casa de cultura.
Ja de tornada i amb els dorsals en mà (no havien xips de cronometratge en aquesta cursa), em torno a pujar al meu cotxe, doncs un voluntari em va avisar que era recomanable que ho deixés en una esplanada uns metres als afores del poble, la qual estaria sempre vigilat.
Obeeixo com a bon alumne. Aparco el cotxe, obro el maleter i aprofito per canviar-me de roba. Un temps més tard arriba Jordi, amb un cafè calentet entre les mans. Sembla seriós, abstret, preocupat. I entaulem conversa amb la noia del cotxe del costat que també es canviava d'abillaments per a la carrera. “Què feu, maratons?” va indagar la noia en caçar al vol la paraula marató que va sortir dels nostres llavis. “Aquesta és la meva primera mitja marató de muntanya” deixa anar el Jordi. Uhm! Ara ho entenia el perquè de la seva reservada preocupació. “Però no vas fer els 25 quilòmetres de la carrera de Vimbodí i vas quedar en bastant bona posició?” li pregunto jo alguna cosa atònit. “No home, no! Què vaig fer la curta, la de 13 quilòmetres.
Escalfem una mica abans que comencés la carrera, Jordi d'una banda, jo per un altre. Vaig en la seva cerca, doncs amb prou feines queda uns 15 minuts perquè donin la sortida. Ho veig des de lluny que està en el seu cotxe. Just em vaig apropant fins a ell quan m'adono que m'he deixat les ulleres de sol. Li aviso de la meva distracció i faig marxa enrere. Al mateix temps de recollir les ulleres aprofito ràpidament per untar-me una *piza de crema d'escalfament en el genoll, ja que noto últimament que el genoll esquerre li costa una mica escalfar-se.
Torno a la recerca de Jordi però ja no està en el seu cotxe. Miro l'hora i solament falten 5 minuts perquè donin el “trabucazo” de sortida. Sí, dic bé, ja que a Mont-ral la sortida la donen amb el tret d'un trabuc. I això que arribo al lloc de sortida veig un nombre reduït de corredors, no obstant això no veig a Jordi. Uhm! Començo a preocupar-me, ja que són les 9, tocades, del matí i el director de carrera ens avisa que ens apropem fins a ell, ja que per manca de megafonia, ens havia de llegir en veu alta els consells sobre la cursa. A l'instant apareix Jordi just abans que el director comencés a parlar.
Entès l'itinerari, la reglamentació i els consells es dóna la sortida, i jo gairebé que caic al sòl de l'esglai. El soroll del trabuc és espectacular, ensordidor, fragorós. Amb els timpans ressonant en el meu interior em pego al Jordi. “Ves al teu ritme i, quan faltin 5 quilòmetres, a tope. Vingue! Què avui pots fer podi” li suggereixo en veure els pocs participants que prenem la sortida i en saber que ell està fort. “Sí, sí. Jo estava pensant en el mateix” Em confirma l'altre integrant del Club Atlètic Espluguí. No obstant això, havíem sobrepassat ja el primer quilòmetre de carrera, en pujada, i el Jordi continuava al meu costat. “Tira Jordi, tira, què jo vaig l'últim, gairebé rebentat i al meu ritme”.
Sembla que li va costar, si bé al final el Jordi va aixecar el vol i es va desenganxar de mi progressivament, i en posar-se sinuós el recorregut, en un obrir i tancar d'ulls ho vaig perdre de vista. Llavors, l'única cosa que se'm va quedar a tir de pedra, van ser dues noies i un gos. Beneït gos, ja que gràcies que el “txutxo” cada dos per tres es parava a orinar, olorar i donar-se un capbussó, les seves mestresses li esperaven amb entusiasme, permetent-me que m'apropés a elles i les sobrepassés de tant en tant. Ara us passo, ara em passen, travessem la sempre bella i enigmàtica “Roca Foradada”. Una vegada sobrepassada la gran roca amb forma de “O” entaulem conversa. Em van dir que venien de Girona, que corrien ultres i que per norma general les curses de mitja marató o verticals les utilitzaven solament com entreno. 
D'aquesta manera tan amena de competir, s’apropem fins al primer avituallament. Oh boy, Oh boy…! Homes, dones, nens de l’avituallament i corredors ens mirem mútuament bastant sorpresos. Ells per veure'ns arribar, i, nosaltres, per veure a un d'ells amb un gran manat de cintes de marcar a la mà esquerra i un altre bell manyoc de cintes de marcatge a la mà dreta. Regna la confusió per uns instants, tant en un bàndol com en un altre. “Eh…! Hem tret cintes. Pensavem que ja havia passat l’últim corredor! diu el senyor de més edat. Les dues noies i jo ens mirem i no sabem que dir, encara que sí sabem que desitgem seguir corrent. El mateix senyor ens aconsella que mengem alguna cosa mentre esperem a la resolució del problema. Els mòbils dels membres de l’avituallament comencen a tirar espurnes. Finalment els indiquem que volem continuar amb la carrera. De nou el senyor major ens indica el lloc per on ha llevat les cintes.
Anem a arrencar a córrer i just apareix un cotxe, de l'organització, i es baixa un noi veloç com el raig, per rectificar-nos la presa de contacte amb la carrera. Reculem uns quants metres cap a enrere i per fi continuem amb la marxa després d'unes breus indicacions sobre les cruïlles i girs que havíem de prendre. “Ok. D'acord!” responem els tres a l'organitzador i emprenem la marxa.
El gos es perd entre la frondositat del bosc, després d'ell les seves mestresses i jo em torno a quedar sol com un mussol. En un dels encreuaments dubto i continuo per l'esquerra. Al cap d'uns metres creuo un rierol i em trobo a uns excursionistes. “No vas bé, noi. Has de girar cua i agafar el camí que gira cap a la dreta.” M'insinua. Jo li miro amb cara d’incredulitat. “Nosaltres venim d’allà i hem vist corredors.” Li dono les gràcies i torno a creuar el fil de riu i torno per on havia vingut. Efectivament, una de la noies ja m'estava esperant en l'encreuament. “T’hem escoltat i t’he vingut a buscar! Em diu la més forteta i la més tatuada de les dues noies. “Vagi! gràcies, gràcies…! Li contesto molt atònit per l'enorme i gran detall de les noies amb mi.
Reprenem la marxa però al cap d'uns minuts de reunir-nos amb la segona noia es tornen a desenganxar de mi. No obstant això no seria per molt temps, ja que al cap d'uns cinc minuts em trobo a les dues damunt d'una roca, esperant-me de nou. Aquesta vegada sóc jo qui intueix l'aturada. “No hi han cintes, oi?” Li confirmo amb mig somriure en la meva boca. Elles m'assenteixen. Amb la mirada, les dues noies intercanvien unes quantes paraules. “Aquell poble deu ser Mont-ral, no?” Em pregunta la menys forteta. Només acabar de confirmar-li que aquell poblet damunt de la muntanya era el poble d'on havíem partit, tornen a xerrar i es reorienten. “Sí. Anem bé. Ja que hem de fer el tomb de tornada cap al poble. Continuem?” Em disparen. Convençut, m'uneixo després de les seves gambades i tornem a trotar per l'espessor del bosc.

Els vaig avançar un parell de vegades més. I elles em van avançar de nou. Si bé, el gos se'ls va tornar a capbussar en un dels profunds tolls del riu que baixava de la muntanya. “Vaig tiran… Ja m’atrapareu…!” els comunico en arribar a la seva altura. El gos se'ls va deure parar diverses vegades més, ja que no els vaig tornar a veure el pèl. Jo, pel meu compte i per variar, en solitari, ja afrontava l'última part de la carrera, que era tota en pujada, uns cinc o sis quilòmetres finals. Vaig calcular les meves forces pel quilòmetres que em quedaven i, com em sentia bastant bé de cames, vaig decidir fer corrent l'últim tram. Gairebé ho aconsegueixo. Tan sol vaig caminar durant uns  cinquanta o seixanta metres en els 6 quilòmetres finals.  Les veus de les noies, que les escoltava de tant en tant darrere meu, les vaig utilitzar com a ferro candent que s'apropava al meu culet. I jo no, no volia cremar-me, per això vaig arribar el dècim, d'un total de dotze corredors i amb un temps final de 3 hores, 25 minuts i 9 segons. Així mateix haig d'esmentar que el GPS em va indicar un guany d'altura de només 1000 metres escassos. Res de res dels anunciats 1800 de desnivell positiu. Això sí, va ser una carrera molt tècnica. I com que érem pocs corredors, va haver-hi premi per a tots. Jo em vaig portar una rica mel d'abella. I a més, ara ja puc dir que sóc un corredor “Top 10” … jejeje. Fins a la propera.

Text: José Ángel Castro.