Ascensió al Pic Long per l’aresta Nord

La cordada “Paz bronquial” formada per el Santo-Benaiges , el Lluís dels Ilercavons junt amb el Toni del Secae. Tres Pirineistes de pedra picada que portaven un encostipat d’antologia!
Després de dormir poques hores a la Cali entre estossecs, roncs esternuts i mocades emprenem la marxa a quarts de sis quan encara era negra nit. Sort de la tècnica ja que amb un bon frontal i el gps vam fer via sense perdre’ns. Feia un fred que pelava i matinàvem per que al migdia s’havia d’enfortir el vent, que ja començava a glaçar-nos els ossos.

A trenc d’alba ja estàvem arribant a cresta en el pic Maubic on vam veure sortir el sol! Feia un fred terrible sobre uns -2ºC que amb el vent bufant semblava ple hivern. De fet en aquest moment jo ja tenia el Camelbag congelat! La cresta s’erigia dreta i davant teníem un seguit d’agulles que havíem de superar, la segona de les quals precària com estava s’havia de baixar amb un ràpel que feia basarda de mirar. EL vent colpia les cordes i les nostres orelles i entre el fred i la paüra de la situació no paràvem de tremolar.

Un cop passada aquesta situació un tan incòmoda pujàrem per un corredor dret però estable amb alguns passos atlètics i alguns altres d’acrobàtics per tal de fer més segura l’ascensió. El vent començava a apretar i encara no érem al migdia però la bona qualitat de la roca i el fet de progressar amb cautela cada pas feia que disfrutéssim a cada grimpada.

Un cop passat un primer ressalt la cresta s’estrenyia com una fulla de ganivet, però la roca continuava essent estable. Passat un flanqueig de vertígen quedava atacar l’últim ressalt que cada cop era més fàcil. Al fons el llac Tourrat més de 800m més avall era la única referència que teníem.

El vent segons meteofrance.com era de 45 a 50km en atmòsfera lliure a 3000m amb reguitzells de 70km/h. Per això vam acabar la jornada amb mal de cap! Uns metres més i vam arribar al cim del Pic Long a 3192m el cim més alt íntegrament Francès dels Pirineus. La via està considerada AD, que amb les condicions de fred i vent ens atreviriem a posar-li el +.

Ja em fet el cim! Però continuarem per l’aresta Est fins als pics Badet, abans però trobem el ràpel de la via normal del long que tot i ser la via normal també se les porta! A partir d’ara la cresta es suavitza i tot i ser escarpada es deixa fer sense complicacions.

Només algun petit ressalt que s’ha de desgrimpar bastant fàcil però de roca podrida que sembla que a cada pas et quedaràs amb la presa a la mà! Però poc a poc i bona lletra i un pas darrera l’altre baixem cap a l’hourquette du Pic Long.

Des d’aquí fins a l’Estaragne es una passejadeta amb desnivell que es fa una mica dura pel vent que no deixa de bufar i per les hores que portem caminant. Les meravelloses vistes però que tenim al davant ens corprenen i ens animen a seguir. Des d’aquesta Talaia que és el Campbieil podem veure a primer terme a l’esquerra el circ de Tromouse, més al fons las tres marias(segons policia Nacional) o tres sorores per que ens entenguem amb el món perdut, el cilindre, el Marboré, la bretxa de Roland, Taillón i fins i tot l’imponent mole del Vignemale!

Ja només ens queda baixar per la val d’Estaragne fins la carretera, que hem de remuntar fins al embassament del Cap Long on ens esperaven els manyanitos, les bambes i la Paz Bronquial!
Per cert el vent va pendre els nostres encostipats, o els va desar per un altre dia...

Text: Calixto
Fotos: Jotabe, Lluís i Calixto