dilluns, 30 de setembre del 2013

Cresta de Creguenya

 El Massís de la Maladeta-Aneto, sempre ha estat altiu i impressionant, però de roca granítica un pèl caòtica. La cresta de Creguenya resumeix en bona part aquesta descripció i fer-la no et deix indiferent.
Des que vam pujar per la cresta de les agulles de Llosàs, ja vam veure que no seria fàcil pujar al pic Maleït . Així doncs pit i amunt i aquest 20 de setmembre pit i amunt amb el Santo Benaiges, a pujar les agulles de Creguenya fins al pico Maldito!


Potser feia 7 anys que amb l'Octavi, la Mcarme i la Gemma  vam pujar a l'araguells i la primera de les agulles de creguenya. Com podeu veure ens hem envellit una miqueta, però les pedres segueixen al seu lloc.
Aquesta vegada però la ruta no va acabar a l'agulla Juncadella sinó que vam tirar amunt i amunt!
 Vam sortir de matinada amb la lluna plena des del puente de Coronas. la llum de la lluna ens va il.luminar el camí, i en dues hores vam arribar al cim de l'aragüells, quan encara no estava banyat pel solet. avall cap al coll i cap a l'agulla juncadella amb les seves pedres caracterísitques, just abans d'arribar al cim.
 La cresta la conformen un seguit de 4 agulles cada cop més esveltes i infranquejables. i de seguida escalada per pujar i ràpel per baixar... Aquesta serà una mica la tònica de la cresta.
 passos atlètics i buscar-se la vida... pujar i baixar de l'agulla de creguenya, es fa mab relativa facilitat, passos de III, i més o menys amb intuició, tot i que vam veure que no es pas una cresta de les més frequentades, ja que les fites brillaven per la seva absència.
 al cim de cada agulla, s'ha d'estudiar detingudament com pujar  a la següent, ja que quan has arribat a la bretxa costa molt més de trobar. Seguiem una ressenya bastant antiga i escueta, i pujar a l'agulla Haurillón ens va portar bastants més problemes dels previstos. No trobàvem l'accés. O sia que a tombar i fer-la per la cara est, que semblava que hi havien uns diedres més bons per pujar.
 Així doncs, ràpel avall i diedres amunt, Benaiges va obrir el llarg d'accés a la terrassa que ja ens pujaria a l'agulla Haurillón no sense suar una miqueta la cansalada! Això sí ben encordats que la cresta se les porta!
 Per baixar més ràpels i la paret de la quarta agulla, que amb un flanqueig per la vessant de coronas vam  evitar. Pujar a la quarta agulla va ser doncs potser més caòtic per l'amplada i dificultat de la cresta III, però accessible. A partir d'aqui una cresta plana carregada de gendarmes fins a trobar altre cop la cresta que s'erigia dreta i infranquejable...
 Es hora del seguro estàtic i pit i amunt! en una reunió ben còmoda ja obriem el primer llarg per arribar al pic Maleït. Ja portàvem bastantes hores i el cim començava a donar honor al seu nom! Encara estava molt a lluny però el dia era clar i la motivació bona!
 Un llarg d'uns 30 metres i semblava que ja ho teniem. Doncs no! la cresta s'aplanava una mica però ens quedava un pas, que no era difícil però sí corprenedor!
 El pas, era una destrepada curta on no t'arribàven els peus de cop a la repisa. Per tan lligats radera aquest bloc basculant tan estètic, baixavem d'esquena a la timba i en una inspiració... pam un saltet d'un pam que et deixaba amb els dos peus a la repiseta. Després ... expiració!
 de la repiseta un mini flanqueig i a fer un pas llarg/saltet a la seguent roca per continuar l'aresta, ara sí fàcil i sense sorpreses fins al cim del pico Maldito!
Des del cim del pic maleit es veu l'enorme llac de greguenya. radera tota la cresta d'alba, la dels 15 Gendarmes i per la dreta treu el cap el cim que dóna nom al massís. la Maladeta.
Al fons radera la boira francesa treu el cap el massís de Perdiguero i el Posets. una magnifica talaia des d'on admirar els sostres dels Pirineus.

 Si mirem l'altra vesssant seguint per la cresta, trobem la Punta Astorg. La punta Astorg, es un tresmil situat al mig de la cresta del Medio ben curiós. De fet el cim es una enorme fita que deu pesar tones! Una pedra damunt de l'altra penjada al buit de la glacera del Aneto. Un lloc espectacular per seure i albirar les muntanyes. Al radera seguint la cresta trobem el pico del Medio i al final imponent surt la piràmide cimera de l'Aneto i el seu contrafort sud, anomenada la cresta de Llosàs.
 Tot i que la cresta es molt bonica, naltres ja fem tard, i l'objectiu del dia aconseguit. Per tant abandonem la cresta per un corredor descompost i en 4 ràpels de 20 m ens plantem a la tartera inacabable de Coronas.
Un bon glop per refer-nos de la caminada, i avall cap a Coronas on el riuet ben fresc ens esperava com sempre després d'una bona pallissa! Gairebé 12h de caminada/escalada amb quasi 5000m de desnivell acumulat. Una bona curtida que les nostres cames i els nostres dits recordaran durant dies.
I es que el granit... curteix!

Text: Toni
Fotos: Toni i Benaiges.