Són la 9:15 del matí i ja gairebé estic acabant de vestir-me, amb roba d'esport, per la meva 3ª cursa de “Trail Running”. M'ho col·loco tot minuciosament, meticulosament; els mitjons, pantalons curts, les sabatilles (“A la calle hay que salir bien arreglao” em deia sempre la meva mare) i jo seguint la norma rigorosament, a part de que m'agrada tenir-ho tot sota control, doncs ben “arreglao” que em preparava. I, amb l'enorme incentiu de posar-me, per primera vegada, la samarreta del Club Atlètic Espluguí, disposat a suar i defensar els colors de l’Espluga.
Apago la tele, buscant concentració i intimar amb mi mateix. És el moment dels estiraments. Carai! Amb tanta intimitat i concentració, miro l'hora i són la 9:45. Surto ràpidament de l'habitació de l'hotel, què no estava massa lluny de la Sortida de la cursa. I ja començo a veure gent corrent, escalfant pels voltants. Per megafonia anunciaven alguna cosa que no vaig arribar a entendre. Oh! Em poso una mica nerviós, “A veure si donaran la sortida abans de que arribi jo” se'm passa pel cap. Troto una mica, per si de cas. Per fi arribo a la “Sortida” i, per a la meva sorpresa, em desvien del tumult, per un lateral del recinte tancat. “T'has de registrar” em diu un dels organitzadors. “Jo ja tinc el dorsal” li contesto, assenyalant el meu flamant nombre 318. “No, no. T'has de registrar. És per saber qui pren la Sortida” em torna a dir. Miro l'hora i són ja les 9:50. “Vagi! Porto més de 5 hores despert i ara m'entren les presses” em dic. Amb certa impaciència, entre el rebombori, busco al registrador de dorsals però no el localitzo. Li pregunto a un jove que també tenia pinta d'organitzador. M'indica amb el seu braç estirat cap a una obertura de les tanques. “Sí, són allà” em replica assenyalant a dues dones que prenien nota dels dorsals. M'apresso fent “eslàloms” entre la gentada. Arribo al punt de les registradores, no obstant això, haig de fer cua. Torno a mirar l'hora: són les 9:52 (La Sortida era a les 10:00 hores).
Mentre espero en la cua per registrar-me, “Zumba!” Em ve al cap que no he posat el rellotge GPS en marxa. Selecciono tipus de carrera i el GPS comença a buscar el senyal satèl·lit. Llavors arriba el meu torn. Les dues dones em prenen nota del dorsal i em fan passar al recinte tancat, totalment abarrotat, estàvem com en una llauna de sardines. I un altre “Zumba!” Em copeja en la testa: “La foto. Encara no m'he fet la foto de rigor” em dic intranquil. Em disposo a sortir per uns instants del recinte “enllaunat” perquè algú em tiri una foto. I de sobte sento que algú m'estira del braç. “Ja no pots sortir. Estàs registrat” escolto a la meva esquena. Era una de les registradores. Intento persuadir-la perquè em deixi fer uns passos enrere, per tenir una mica d'espai i que algú em tiri la foto. A empentes i rodolons la dona al final cedeix. Busco a un home amb cara d'avorrit que tenia just a l'altre costat de la tanca perquè em tiri un parell de fotos. El trobo i molt amablement s'ofereix. Mentre l'home m'apuntava amb el meu mòbil, torno a mirar en un “flaix” el rellotge. “Grrr!” No sé l'hora perquè el GPS encara està buscant el senyal. I per megafonia ja estan anunciant que tots els corredors s'apropin a la Sortida. “Dóna't pressa” penso perquè el meu amic, el del rostre avorrit, s'apressi a tirar-me les fotos. Em va tirar dos. “Comprova a veure si estan bé. Si no et tiro més.” em diu gentilment. Jo, amb les presses que ja començaven a bullir dins meu, els faig un cop d'ull, si bé, entre les presses, el Sol que es reflectia en la pantalla i la persona de megafonia què no parava d’avisar per que estiguéssim preparats tots els esportistes, no podia veure gens amb claredat. Detecto que la primera foto surto amb els ulls tancats. “Jó! És igual. Tranquil” li dic. Però el senyor de cara avorrida insisteix que les miri i si no em tira altres fotos. I sí, la segona foto vaig sortir bé. “Moltes gràcies” li indico i surto ràpidament cap a l'enllaunat de sardines que era la Sortida.
Allà em torno a impacientar, ja que el rellotge encara està buscant el senyal satèl·lit. Per descarregar tensió intento estirar una mica. Impossible. Gairebé ens tocàvem els uns amb els altres. No es podia ni aixecar el genoll. És clar, cal tenir en compte que sortíem els de 21K, els caminadors, els de 11K i la carrera infantil de 5K. Miro el rellotge de Meta i marca la 9:57. “Bé. Tindré temps perquè el GPS rebi el senyal. I en això que per megafonia justament comença el compte enrere. 10, 9, 8, 7, 6, 5… “Renoi! Vaig a començar la carrera sense poder comptar els quilòmetres des de 0”.
I el tumult que comença a moure's lentament. Jo amb ganes de córrer, però hi havia nens, dones i homes de totes les edats que pràcticament anaven caminant. Torno a mirar el rellotge i res, que el GPS no agafava senyal. 200 metres més endavant la cosa s'esclaria. Vaig començar a zigzaguejar entre la gent per anar avançant, agafant el meu ritme de cursa. Li faig un últim cop d'ull i ni rastre de les senyalis satèl·lit. “Doncs a córrer” em vaig dir i em vaig oblidar completament del rellotge. Al quilòmetre de la Sortida, amb prou feines d’haver escalfat, ens trobem un primer pendent, fort tot ell. És que així són les muntanyes del Pirineu. Hala, a aguantar s'ha dit. A poc a poc anava avançant a corredors i corredores fins que vaig arribar a l'altura de tres noies que semblaven mantenir el mateix ritme que jo. Després del primer pendent vam agafar una mica de planatge i de nou un altre pendent estel·lar. Uns metres per davant de mi, vaig veure a un noi, adolescent, que es va parar en un pas de senderistes, aquests que hi ha de fustes perquè no puguin passar les motos ni les bicicletes. Es va asseure en una de les fustes a recobrar l'alè. “Uff! Aquest patirà de valent, doncs només acabem de començar” em dic. I jo doncs res, a seguir les corredores que em precedien. A uns 600 metres d'aquesta segona forta ascensió, salten les alarmes. “Per aquí no es veuen cintes grogues” diu algú. La filera de persones titubeja pujant. “Deuen estar més amunt” vocifera un home a la meva esquena. Jo la veritat és que ja no estava nerviós. La muntanya havia pres les regnes dels meus nervis. Ens mirem els uns als altres i decidim continuar amb la pujada. Uns 200 metres més amunt una senyora, la que anava davant del grup se'm queda mirant. “Monsieur, Monsieur…” i em deixa anar una tirallonga en francès que, òbviament, jo no vaig comprendre. “Je ne compre pas” li responc amb el meu francès prehistòric de fa trenta i llargs anys. I li faig el gest amb la mà que continuï pujant. Prosseguim amb l'ascensió fins que es va acabar la senda. A la part alta de la muntanya ni una resta de cinta groga. La dona francesa continua, pel to de la seva veu, renegant. Llavors arriba un aragonès, de Saragossa. “Nos hemos vuelto a equivocar. Es la segunda vez que nos pasa…” i deixa anar paraules malsonants, una darrere l'altra. “Hey!” La cosa s’internacionalitza... “És per aquí” se sent una veu des de la llunyania, per la part inferior de la muntanya. I hala, no queda més remei que tornar a baixar.
Jo com estava tranquil no em vaig enutjar en absolut i vaig descendir de tornada amb tota la tranquil·litat del món. I sí, efectivament, l'encreuament estava on el noi adolescent que estava davant meu es va asseure en el pas de senderista, què no sé com es diuen, per a descansar, tapant amb el seu cos les cintes grogues. El “mañico” va carregar amb els organitzadors i es va quedar amb ells discutint. “Cari, cari, déjalo ya, que nosotros no hemos venido a competir” li deia la seva xicota. Però presumint de les dites populars, l'aragonès, tossut com ell sol, es va quedar renyant als organitzadors (que tampoc entenc perquè no estaven allà quan passàvem nosaltres). I jo doncs res, al meu rotllo, a córrer que era per a el que havia anat.
Vaig agafar de nou el meu ritme i em vaig enganxar una altra vegada a les tres noies que em precedien a priori. Vam tornar a passar pel poble per creuar-lo. Hi havia gent pels costats aplaudint i donant molts ànims als participants. Per un moment, les tres noies que em precedien van desaparèixer de la meva vista, en un “megasprint” d'orgull davant els espectadors. Passats els carrers del poble, ja sense gent, me les vaig trobar de nou, aquesta vegada ja caminaven. I jo, al meu ritme, les vaig avançar i se'm van quedar mirant el cul. “Ánimo José Ángel” em van cridar. És que és allà on porto inscrit el meu nom. Els vaig alçar el meu dit polze i els vaig retornar els ànims.
A partir d'aquí vaig començar a córrer en solitari. De tant en tant anava avançant a gent, especialment, fins a arribar al tall dels 21K. A partir d'aquí la cosa es va complicar, en el que el recorregut respecta. Va ser una llarga, contínua i progressiva ascensió al bosc de Carlac, que sens dubte va valer la pena. Vaig creuar rierols, fangars, i fins i tot un petit aiguamoll. Vaig passar ponts de fusta des d'on sotjaven idíl·liques cascades. I, quan el terreny i les cames m'ho permetien aixecava el cap per observar el paisatge. Clarament el paisatge no era bonic. No, bonic no, el paisatge era espectacular. La resta del trajecte, que no era massa tècnic però sí amb una pronunciada i exigent pendent, vaig aconseguir avançar a una noia, a una parella i a dues noies més. En aquests instants sabia que no era l'últim i em vaig animar a mantenir la marxa para a veure si aconseguia arribar així fins a la Meta. No obstant això a uns escassos 2 quilòmetres de l'arribada, vaig ensopegar i en aixecar la cama per no perdre l'equilibri, em va donar una rampa en la cuixa dreta. La cama se'm va quedar engarrotada, tibada. Vaig haver de parar durant uns segons a veure si se'm passava. Ràpidament em va venir al cap les dues últimes noies que vaig sobrepassar no feia molta estona. “A veure si em enxamparan ara que estic arribant” pensava i repensava. Vaig començar a caminar de nou, lentament, i, una miqueta més tard, vaig començar a trotar. Per sort em vaig recuperar i vaig aconseguir arribar a Meta (amb un altre ensurt inclòs, ja que per culpa d'un cotxe que es va colar en l'entrada a Meta, jo passava pel costat contrari de les tanques i vaig haver de recular, a l'avís dels organitzadors, per entrar pel lloc correcte), en la posició 85 d'un total de 95 corredors que van acabar la cursa. I de la categoria: Veterà Masculí, vaig quedar el 18 d'un total de 20 corredors que van finalitzar la mateixa. El temps final oficial va ser de 3 hores, 57 minuts i 27 segons. Apa, doncs, fins a la propera: Salut, cap, i cames.
José Ángel Castro.
1 comentari:
Ets un crack Jose àngel! Campió moral i lletraferit de les curses! Animu que en poc temps cada cop a millor!
Publica un comentari a l'entrada