dimecres, 31 d’agost del 2016

Marató Vendekames 2016 Vandellòs.

Vandekames 2016 –Circuit Negre- 42 quilòmetres per acabar ben negre.
Bumba! Va esclatar la porta de l'habitació de la residència on m'allotjava. Clar, anava carregat amb la borsa d'esport en una mà, la motxilla trail running en una espatlla i l'altra motxilla carregada de menjar i beguda ocupant l'altra mà. Un cop de porta d'allò més normal si no és que fossin les 6:15 hores del matí. Ups! Ho sento, veïns…
Arrenco el cotxe –a Masriudoms no se sent ni es veu un ànima pel carrer en aquestes hores-, i em dirigeixo cap a Vandellós. Uns escassos 6 quilòmetres em separen del lloc de la comesa.
Arribo al pavelló esportiu de Vandellós entre les llums de l'alba. El camp de futbol està pintat, de cap a cap, amb línies blanques de guix. Aquest any han realitzat un enorme aparcament en el camp de joc. I ho tinc tot per a mi, ja que tan sols hi han aparcats quatre o cinc cotxes. Uhm! Com m'agrada matinar…
Recullo la borsa del corredor, sense fer cua, i em vaig directe a la barra del pavelló a prendre'm un cafè amb llet, doncs tinc temps de sobres. Mentre em prenc la meva dosi de cafeïna, comencen a arribar corredors, entre ells, l’espluguí Antón Boqué. Li saludo, li dono un enèrgic bon dia, i ell em retorna la salutació cortesament.
Un últim xarrup al cafè amb llet i em vaig cap al cotxe per canviar-me de roba. Just en la part posterior del cotxe, a un escàs metre i mig de distancia del vehicle, s'erigeix un petit envà que va de punta a punta al llarg del camp de futbol. Ideal per recolzar el meu cul i fer la muda de la vestimenta mig assegut.
Estic acabant d'equipar-me i em disposo a realitzar els pertinents estiraments. En això que alço lleugerament la vista i dono caça a un corredor que s'està posant, en abundància, crema solar al coll, clatell i braços. “Uhm! Bona idea.” Penso, ja que un vibrant sol brilla enèrgic recentment sortit per l'est. A més, en la “borsa del corredor” vènia una mostra de protecció solar gratuïta.
No obstant això, la totalitària abstracció en la qual em vaig embardissar mentre realitzava els estiraments musculars, em va fer oblidar per complet l'ungüent de la crema solar.  Així que, vaig donar un parell de voltes per les rodalies per entrar més en calor si cap i, ja, veient que s'apropava l'hora de la sortida, em vaig dirigir cap al recinte tancat.
Després de serpear pels estrets carrers de Vandellós, arribo al recinte tancat. Per a la meva sorpresa, només van controlar que el xip funcionés correctament, de la motxilla, res de res. Per megafonia, després de deixar anar una tirallonga en euskera -ja que Vandekames és carrera amiga amb altres homòlogues basques-, anuncien que ja es va apropant l'hora de la sortida, però abans, donen pas als Diables de Vandellós. Grrr! Ja sabeu que no m'agraden els petards, així que per intentar no espantar-me faig un respir ben profund, em relaxo i dibuixo un somriure a la meva cara. Però tretze són tretze, aquesta estupideta rialla se'm va esborrar amb el primer sonor i poruc baluern. Què li anem a fer…!
Acabada la “festuki diabòlica”, de sobte, veig una mà estesa sota la meva mirada. Carai! Això m'agrada, ja que aquesta mà pertany a l'Antón, l’espluguí, que s'ha apropat fins a mi per desitjar-me sort. La hi estrenyo i li retorno el bon detall, aquesta vegada sí amb un gran somriure figurat en el meu rostre. Al cap d’una estona es dóna el tret de sortida.
Com sempre, em col·loco al final, dels últims, per no destorbar a ningú, ni tampoc, per no estressar-me amb el ritme de sortida de carrera. Ens posem en moviment i, almenys, en aquesta cursa, veig que aguanto bé el ritme del grup de la saga. Sens dubte, alguns corredors del davant van sortir disparats com un llampec, ja que en el primer avituallament, a uns escassos 5,5 quilòmetres de l'inici de carrera, ja vaig veure a un tipus amb cara de circumstància, cara contrariada, mirada perduda i queixant-se d'alguna cosa que no arribo a comprendre. És el primer abandó de cursa.
Just sobrepassem la primera parada on ens alimentem degudament, entaulem conversa el grup de 5 corredors en el qual anava: 4 nois i 1 noia per ser exactes. “Què és la primera marató de muntanya que feu?” els pregunto a dos d'ells, una mica més joves que la resta, ja que no paraven de parlar del paisatge, dels arbres, de les plantes, de les senderes i, com no, de les pedres. Responen que sí, que és la primera de muntanya, si ben havien corregut diverses sobre asfalt. El seu entusiasme i interès ho constaten, doncs van parant de tant en tant a fer fotos al paisatge amb el mòbil.
Els dos novençans maratonians montanyencs, entre foto i foto, i com és de suposar, es queden ressagats gradualment. L'altre noi respon que ell ja havia realitzat vàries. Però se li veia amb millor ritme que la noia i jo. Al cap d'un parell de quilòmetres desapareix de la nostra vista, per davant de nosaltres.
Ella, amb la qual caminem diversos quilòmetres junts, em diu que ha fet la Ultra de la Costa Daurada, la de 95 quilòmetres. “Phew!” xiulo. “Aquesta està forta” penso. Jo per la meva banda li dic que vaig fer la Half Ultra també de la mateixa carrera. No obstant això, ella posa gran èmfasi en què és la primera marató que fa sola. “Sola?” Repregunto. I em contesta que sí, sola, referint-se al fet que tant la Ultra com altres llargues distàncies les havia fet sempre al costat del seu marit, i que ell era qui li estirava als moments crítics, aquests moments en els quals et dóna per menjar-te el cap sobre el dolor de la ungla d'un dit, o que les cames et diuen ja n'hi ha prou, o quan el cap et diu que no ho aconseguiràs… Per això, ja era hora d'afrontar, per ella mateixa, les carreres en solitari. I que per al final d'any ja s'havia apuntat a fer la Long, també sola, de la Costa Daurada que es realitzarà a Cornudella de Montsant.
“Valenta noia. O millor dit, valenta dona” Em dic veient que sembla alguna cosa amb una mica més edat que jo. En l'únic dubte que vaig tenir sobre la meva ubicació en carrera, ella em va donar l'alt amb la veu en coll. Jo aniria uns 10 o 20 metres per davant d'ella. Vaig haver de retrocedir, ja que va albirar una cinta mig amagada en un arbust, la qual jo no vaig veure. La meva salvadora i jo prosseguim, gairebé amb un accident tot seguit, ja que la noia (és que no recordo el seu nom o potser no sé si li vaig preguntar com es deia), va ensopegar en intentar pujar una pedra, es va quedar erecta en l'aire, suspesa, tirant més cap a enrere que cap a endavant. Però “*Voilà!”, allà estava jo per rescatar-la gentilment, ja que la vaig haver d'agafar pels malucs perquè no es tombés tot el seu cos cap a enrere, muntanya avall. Llavors, després de donar-me les gràcies, em va convidar al fet que anés davant d'ella.
Durant una bona estona la vaig perdre de vista. Vaig pensar que tal vegada ja no tornaria a veure a la noia de Cambrils, ja que això és l'única cosa que recordo que sí em va dir sobre la seva identitat. Però com sabia que havia acabat una ultra distància en 18 hores, amb ajuda extra o no, -doncs al final, per molt que t'animin i afalaguin, qui li dóna les ordres a les cames perquè treballin ets ni més ni menys que tu-, sabia que més tard o més d'hora tornaríem a trobar-nos.
A mig matí, sobre les 11 hores, ja notava que el Sol començava a assotar-me el bescoll. Així que li vaig donar la mitja volta a la gorra, amb la capdavantera cobrint-me el clatell per així evitar un cop de calor o una insolació. Anava bé de líquids, encara estaven mitjanament frescos i en els avituallaments tenien de tot i fresquet. Reposava l'aigua i l'isotònic cada vegada que arribava a l’avituallament.
No obstant això el camí continuava, les hores del dia s'enaltien de calor i, per a postres, el recorregut va sortir de la vegetació i es dirigia cap a l’Hospitalet de l’Infant. Lloc amb molta pedra i molt poquetes ombres. Sobre aquesta peculiar  i agresta zona, la noia em va tornar a donar caça. “Passa, passa, què tu vas més ràpida baixant. Això es massa tècnic per a mi.” Li vaig suggerir deixant-la avançar-me. En efecte, vaig veure que anava rapideta baixant per les senderes pedregoses i caluroses. En aquests moments em vaig adonar que portava les espatlles i braços vermells i calents –la samarreta del Club Atlètic Espluguí és sense mànigues i jo estic acostumat a entrenar amb samarretes amb mànigues d'estiu-, però no li vaig donar massa importància, com a molt em cremaré una mica i em caurà la pell i Santes Pasqües…
Passat l’avituallament de la mitja marató, on encara tenien beguda mitjanament fresca, uns dels nois em va preguntar: “Què, trobes la carrera dura, no?” Jo li vaig mirar, amb enorme naturalitat i li vaig contestar que no, que la veia normal, al ritme que jo vaig, és clar. I es va sorprendre. Em vaig acomiadar d'ells amb les meves dues ampolles d'aigua i isotònic recarregades. I vaig començar a cavil·lar mentre corria sobre la pregunta del jove de l’avituallament. “Uhm! Serà que no m'estrenyo i exigeixo prou?” Em deia i redeia. Així que veient que encara tenia forces i que ja portava recorreguts uns 30 quilòmetres, vaig decidir incrementar el ritme.
Gairebé que vaig tornar a connectar amb la noia que vaig deixar avançar. Quan jo arribava als següents avituallaments, ella, la cambrilenca, ja sortia. A part de veure a corredors desfonats per diferents causes, m'imagino, en els avituallaments s'havien quedat sense Isotònic, l'única cosa que els quedava era una mica de menjar i aigua tèbia. Oh boy! Aquests són els inconvenients de córrer da les últimes posicions.  
A poc a poc anava perdent gas, forces, ímpetu. Mancant 5 quilòmetres, ja anava cansadet, però com que l'organització els marcava amb pancartes, em vaig dir: “A cremar l'últim cartutx” però se'm van fer llargs, és especial els dos últims quilòmetres de carrera, en els quals vaig perdre gairebé totes les forces i, encara que eren de baixada, no sentia les forces en les cames i anava sofrint i en extrema alerta per no caure o doblegar-me un turmell.
Al final, veient el bon nombre de corredors que van abandonar la cursa, em vaig sentir satisfet –i ben vermell, torrat i negre pel Sol-, per haver-la finalitzat, quedant en la posició 76 de 92 corredors, o el que és el mateix, el quart per la cua sense contar els abandonaments, i amb un temps final de 9 hores, 31 minuts i 58 segons. Fins a la propera.

José Ángel Castro.

dissabte, 6 d’agost del 2016

Pic de Cataperdís 2805mt (Andorra)

Després d'un primer intent fallit de fer el cim 15 dies abans per pluja i vent, vam decidir fer una escapada de 24h al país dels Pirineus per anar a conquerir el cim del Cataperdís de 2805m amb els nens.  Així que decidits el dissabte 6 d'agost carretera i manta i després d'omplir la furgo de coques del Peretó de Ponts en unes 3h arrivàbem al parquing superior de l'estació d'Arcalís a Andorra.

Feia força fred, 5ºC ... doncs dormiriem a 2300m d'alçada i el vent del nord assotava fort. Només esperàvem que l'endemà afluixes... Sinó ho tindriem cru per arribar al cim. Això o omplir les pedres de butxaques! La nit gràcies al vent, fóu clara i vam poder disfrutar dels estels. I es que aquest hotelet en tenia bastantes més de 5 estrelles ;)
Feia una fresca bona. El vent però seguia bufant semblava però amb menys intensitat. El principi del camí ja puja fort, doncs en menys de 3km s'han de pujar els 500m de desnivell aprox que separen el pàrquing del cim. Pujàvem sense pressa, amb poques pauses al ritme que marcava la Guiomar.
Arribats al coll d'arcalís el vent bufava fort i tot i no complicar-se gens ni mica el camí pujava esmolat, i s'havia d'anar en compte. Així vam treure la corda, i amb un nuset a cada criatura anàvem avançant poc a poc.
En menys de 2h erem al cim. La motxilla portanens, definitivament ja la podem jubilar. Doncs els petits ja no els fa falta pujar-hi. Son unes autèntiques màquines! A dalt amb la vista dels llacs i del circ de Tristaina vam fer un mos.
Dalt hi vam estar una hora a recer del vent. Disfrutant del paisatge. El Bernat amb els prismàtics i la Giomar dibuixant.

També vam portar un solet de la Noe Gaya al cim. Així la pedra quedarà allà sense bosseta per que si hi voleu anar allà a un lloc "que ti perdis" la pogueu trobar.
Un voltor, volàva altiu damunt nostre buscant algo per menjar. El vam saludar.
De tornada al coll d'Arcalís hi han els estanys de l'Angonella, 3 llaquets alpins aptes per fer-s'hi un bany... Un dia que no faci tan fred.
De totes maneres el vent va afluixar i la baixada la vam poder fer amb tranquilitat i sense corda. Només calia ajudar en els llocs més complicats. El Toni va anar amb una correguda a fer el proper pic d'Arcalís per tal de sumar algun metre més de desnivell.
Els nens van anar baixant, i van trobar una riera ferroginosa, que va fer les seves delícies pel color de l'aigua i com podien pintar les pedres.
I de baixada com si no haguéssin fet res es van fer un fart de córrer i de saltar. I agafar pedres i mirar cavalls, flors, rierols, gripaus, saltamartins i formiguetes. I es que per aquí no sabem ni falta ens fa si hi ha algun Pokémon. Aquí cacem experiències de veritat.
Així doncs vam tornar a la furgo a fer una mica de pasta i a que els nens que van amb piles alcalines les tornéssin a carregar per allargar força a la nit! 
No sabem el temps que ens acompanyaran ni fins quan estaran joiosos i contents d'acompanyar-nos en aquestes aventures... El que està clar és que tot això ja ho tindran i malgrat hi hagi algun moment en que sortir a caminar amb els pares no moli... De moment conviuen i viuen la natura com naltres la sentim i la gaudim. En la seva plenitud.
Ara a esperar-ne una altra... Que ganes en tenim tots plegats! I si algú més s'anima ja sap... Només ho ha de dir!

Text: Blogger
Fotos: Toni i Gemma